Incansable, la CARME ens ofereix aquest poema:
Jo triaré, per seure
una cadira girada
ni de cara, ni d'esquena.
Just de costat.
Per veure l'ordre,
on tu estàs acomodat,
et miraré de ben a prop,
però una mica de reüll,
defensant la llibertat
de posicions i moviments.
La meva.
Gràcies Carme :o)
I la CANTIRETA també ens deixa uns versos:
Seure prop teu.
Mesura del braç, altres.
El pas a tu.
Jo triaré, per seure
una cadira girada
ni de cara, ni d'esquena.
Just de costat.
Per veure l'ordre,
on tu estàs acomodat,
et miraré de ben a prop,
però una mica de reüll,
defensant la llibertat
de posicions i moviments.
La meva.
Gràcies Carme :o)
I la CANTIRETA també ens deixa uns versos:
Seure prop teu.
Mesura del braç, altres.
El pas a tu.
15 comentaris:
Los ordenados y los desordenados.
Buenas noches
Jo triaré, per seure
una cadira girada
ni de cara, ni d'esquena.
Just de costat.
Per veure l'ordre,
on tu estàs acomodat,
et miraré de ben a prop,
però una mica de reüll,
defensant la llibertat
de posicions i moviments.
La meva.
Bon diumenge, Miquel!
Me gustan los contrastes MARI-PI.
Buenas tardes para ti
Besos
Moltíssimes gràcies CARME.
M'agrada molt aquest poema, i fa que la imatge sigui més gran
Una forta abraçada i petons, molts petons :O)
No ho puc evitar: prefereixo l'assimetria del caos. :)
Tot és organització, per tal de que ens puguem asseure on vulguem i amb qui vulguem, oi?
Bon diumenge Fra!!!
He he, FRANCESCA... Jo també :o) Però segons en quins moments convé ordenar una mica les coses...
Besades
Això mateix penso jo, LLUNA. Llibertat per ser i estar en el lloc que vulguis i amb qui vulguis en cada moment. No necessàriament has de seure sempre a la mateixa banda...
Petons
Reconec que a mi em fa mal els ulls, el desordre. No ho puc evitar...
Però també reconec que hi ha moments en que és necessari una mica de caos i improvització. Necessari i agradable.
Ufff, ho vas posant difícil. Mmmm, semblen les lliçons del Barrio Sésamo ;)
no se perquè però els bancs aquests individuals sempre els veig buits...
És el jin/jan. Tot ha de tenir les dues parts, per arribar a l'equilibri. Però aquí m'agradaria veure si els bancs estan encastats al terra; aleshores quan ens obliguen, ja no hi ha llibertat per disposar-nos com ens plagui, sinó com marquen.
Que el caos i l'ordre trobin l'harmonia, és l'única manera de viure, però en llibertat!!!
Se me'n va la "castanya", si dic tot això només mirant bancs i cadires!!!
Doncs si, MARTINA H, Cal desmelenar-se de tant en tant ;o)
B7s
Mmm... M'agrada això de Barrio Sesamo ;o) ANNA. He he.
Molts petons
Hi deus passar quan no hi ha classe PONS007 ;o) he he. Jo si que he vist gen asseguda en algun moment.
DAFNE, m'has fet riure amb lo de que se t'en va la castanya... Ha ha ha.
Però tens raó. Estic amb tu. L'equilibri és necessari.
Per a la teva tranquil·litat;
les cadires no estan clavades a terra. Es poden moure. Tot i que pesen molt! Però això ja està bé. És una manera de que la gent no se les endugui massa lluny... O que se les endugui del tot! he he :o)
Petons, guapa!
Això és una mani antisistema davant els antiavalots dels Mossos. Està claríssim :-)
Ben vist PASEANTE. Si és que hi ha informació subliminar a tot arreu.
Una abraçada
Seure prop teu.
Mesura del braç, altres.
El pas a tu.
Fantàstica foto, Miquel!
Gràcies CANTIRETA :) També pels versos
petó dolç
Publica un comentari a l'entrada